Ha arribat a les meves mans una resolució judicial que no permet a un banc reclamar més diners al deutor després de quedar-se-li la casa. Encara no sabem si serà flor d’estiu o llum al final del túnel, però sens dubte cal tenir-ho en compte. És una bona notícia per tots aquells que no poden pagar la hipoteca i per als que veiem les entitats bancàries com un poderós Leviatan a qui busquem el taló d’Aquil·les.
La secció segona de l’Audiència Provincial de Navarra va dictar el 17 de desembre de 2010 una interlocutòria, en el rotlle d’apel·lació civil 74/2010, confirmant la resolució del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d’Estella/Lizarra de 13 de novembre de 2009 en unes actuacions d’execució hipotecària. He tingut accés íntegre a la mateixa gràcies a l’advocada amiga Irene Vieira Fuentes, que n’ha aconseguit una còpia i sabia que m’interessaria.
Quina és la novetat?... Tant el Jutjat com el seu superior jeràrquic, l’Audiència Provincial, han considerat que no és procedent continuar l’execució per la resta del deute principal.
El cas és el següent: Es tractava d’una parella que havien demanat un préstec de 59.390 € amb garantia hipotecària sobre un habitatge, préstec que van ampliar el 2007 en prop de 12.000 euros més. En no poder pagar les quotes de la hipoteca, el Banc va donar per acabat el préstec i en va demanar l’execució i que sortís a subhasta la finca. Ningú va pujar per la casa i el banc se la va adjudicar per 42.895 €, poc més del mínim legal en aquell cas (el 50 % del valor si no hi ha postors). Ara bé, aquesta quantitat no cobria tots els diners que se li devien al banc. Per això el banc va demanar que s’embarguessin més béns dels deutors per poder cobrar-se els 28.129,52 € que faltaven.
La resposta del jutge a la petició del banc va ser: “No ha lugar”. Únicament li va permetre continuar l’execució per interessos i costes, que no és poca cosa, per cert.
Per què el Jutge va “perdonar” aquests 28.129,52 € al deutor? Per justícia. L’argument legal: constituïa un abús de dret (que l’Audiència no va apreciar) i la finca adjudicada valia més que l’import del deute.
El Jutge va fer allò que havia de fer: interpretar la llei buscant aplicar la justícia. La veritat és que la interpretació és quelcom forçada, però és raonable i totalment justa. Diu que el valor de la finca és suficient per a cobrir el principal del deute reclamat, inclús és superior, essent circumstancial que en la subhasta, en haver quedat deserta (sense que ningú en fes cap oferta), tan sols s’adjudiqués per la suma de 42.895 €; ja que el cert és que el banc s’adjudica una casa que ell mateix havia valorat el seu dia en un import superior al que ara es deu.
Certament hi ha una manera per les entitats bancàries d’evitar que es repeteixi aquesta argumentació, però no seré jo qui els donarà la pista per fer-ho; ja tenen lletrats.
L’important és que els Tribunals han considerat que el valor de la finca que s’adjudica el banc no ha de ser necessàriament la xifra per la qual se l’adjudica, sinó el valor real del bé. L’argument passa pel fet que sigui el propi banc creditor qui es quedi la casa; si se la quedés un tercer, el deute no quedaria eixugat sinó per l’import que aquest postor pagués al Jutjat. Però si el banc es queda la casa, ja que té un valor més gran que el “mínim legal”, no “val” que a més encara en vulgui més.
La resolució de l’Audiència afegeix que malgrat no es pugui considerar literalment un abús de dret la petició del banc, sí és moralment rebutjable que, per continuar reclamant més diners, al·legui la pèrdua de valor de la casa per causa d’una crisi econòmica que ha provocat precisament la mala praxis del sistema financer del qual el banc en forma part.
Comparteixo aquesta visió. En el post "HIPOTEQUES: Propostes de solució" ofereixo al legislador unes idees per a continuar incidint en aquesta línea. M’ajudeu a propagar-les?
La secció segona de l’Audiència Provincial de Navarra va dictar el 17 de desembre de 2010 una interlocutòria, en el rotlle d’apel·lació civil 74/2010, confirmant la resolució del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d’Estella/Lizarra de 13 de novembre de 2009 en unes actuacions d’execució hipotecària. He tingut accés íntegre a la mateixa gràcies a l’advocada amiga Irene Vieira Fuentes, que n’ha aconseguit una còpia i sabia que m’interessaria.
Quina és la novetat?... Tant el Jutjat com el seu superior jeràrquic, l’Audiència Provincial, han considerat que no és procedent continuar l’execució per la resta del deute principal.
El cas és el següent: Es tractava d’una parella que havien demanat un préstec de 59.390 € amb garantia hipotecària sobre un habitatge, préstec que van ampliar el 2007 en prop de 12.000 euros més. En no poder pagar les quotes de la hipoteca, el Banc va donar per acabat el préstec i en va demanar l’execució i que sortís a subhasta la finca. Ningú va pujar per la casa i el banc se la va adjudicar per 42.895 €, poc més del mínim legal en aquell cas (el 50 % del valor si no hi ha postors). Ara bé, aquesta quantitat no cobria tots els diners que se li devien al banc. Per això el banc va demanar que s’embarguessin més béns dels deutors per poder cobrar-se els 28.129,52 € que faltaven.
La resposta del jutge a la petició del banc va ser: “No ha lugar”. Únicament li va permetre continuar l’execució per interessos i costes, que no és poca cosa, per cert.
Per què el Jutge va “perdonar” aquests 28.129,52 € al deutor? Per justícia. L’argument legal: constituïa un abús de dret (que l’Audiència no va apreciar) i la finca adjudicada valia més que l’import del deute.
El Jutge va fer allò que havia de fer: interpretar la llei buscant aplicar la justícia. La veritat és que la interpretació és quelcom forçada, però és raonable i totalment justa. Diu que el valor de la finca és suficient per a cobrir el principal del deute reclamat, inclús és superior, essent circumstancial que en la subhasta, en haver quedat deserta (sense que ningú en fes cap oferta), tan sols s’adjudiqués per la suma de 42.895 €; ja que el cert és que el banc s’adjudica una casa que ell mateix havia valorat el seu dia en un import superior al que ara es deu.
Certament hi ha una manera per les entitats bancàries d’evitar que es repeteixi aquesta argumentació, però no seré jo qui els donarà la pista per fer-ho; ja tenen lletrats.
L’important és que els Tribunals han considerat que el valor de la finca que s’adjudica el banc no ha de ser necessàriament la xifra per la qual se l’adjudica, sinó el valor real del bé. L’argument passa pel fet que sigui el propi banc creditor qui es quedi la casa; si se la quedés un tercer, el deute no quedaria eixugat sinó per l’import que aquest postor pagués al Jutjat. Però si el banc es queda la casa, ja que té un valor més gran que el “mínim legal”, no “val” que a més encara en vulgui més.
La resolució de l’Audiència afegeix que malgrat no es pugui considerar literalment un abús de dret la petició del banc, sí és moralment rebutjable que, per continuar reclamant més diners, al·legui la pèrdua de valor de la casa per causa d’una crisi econòmica que ha provocat precisament la mala praxis del sistema financer del qual el banc en forma part.
Comparteixo aquesta visió. En el post "HIPOTEQUES: Propostes de solució" ofereixo al legislador unes idees per a continuar incidint en aquesta línea. M’ajudeu a propagar-les?
Un excel-lent artícle que ha compartit a Bankimia i que ara estan anunciant tots el medis de comunicació
ResponElimina